L’Ajuntament de Castelló ha decidit treure a concurs públic la Tasca de Vi, també coneguda com Mesón del Vino. I no li ha adjudicat a l’Associació Vinícola de Castelló, que la va recuperar fa tres anys i des d’aleshores l’ha fet créixer, sinó a una mercantil creada fa poc més d’un any.

Es tracta d’una decisió amb conseqüències greus per a totes les bandes, producte del papanatisme polític més ximple i inconscient. El govern municipal està tirant pedres sobre els seus electors, perquè supose jo que els vinaters de Castelló no es quedaran de braços creuats i faran la seua campanya en contra de la decisió apel·lant a l’orgull territorial, i també sobre el sostre amb què la resta dels pobles de la “província” s’arrecera turística, comercial i en fi, territorialment.

Com a investigador expert en ruralitat i també com a professional que treballa en el desenvolupament econòmic d’una localitat productora de vi, confesse que em sent menyspreat. I sé com se senten els productors de vi i de raïm de Castelló: Indignats i decebuts. Han segut ells qui han recuperat una tasca del vi que agonitzava a base de Lambrusco de Mercadona, li han netejat la cara, han posat entusiasme i l’han identificat amb una marca: els vins de Castelló.

Supose quina serà l’explicació de la decisió de l’Ajuntament: la transparència, el lliure mercat i altres jocs florals equivalents que es fan servir quan la ideologia s’evapora per la desorientació política i/o el sabotatge administratiu. No ha de representar cap problema fer una Tasca del Vi 100% amb vins de Castelló. Per fer-ho hi ha recursos tant legals o més que aquells que s’han fet servir per establir unes bases tan absurdes i que inviten al frau. Per això, hi haurien estat prou les clàusules socials i d’altres fórmules, com infravalorar l’afany de lucre o sobrevalorar la venda directa per part dels productors. Tanmateix el principal element valoratiu de les bases era l’oferta econòmica, i el segon una proposta d’activitats, les infraestructures, el règim dels venedors o la proposta de comunicació. Amb voluntat política s’hagués fet com calia, i -si haguera segut necessari fer concurs, cosa que tampoc no veig clara- l’Associació de vinaters hauria guanyat, cosa que afirme sense haver vist la seua oferta. Perquè a banda de voluntat cal una mica d’intel·ligència per no fer el ridícul. I és que, com ja he dit, les bases inviten al frau, i m’explique:

Hi ha requisits que teòricament els licitadors han de complir per a presentar les seues ofertes que l’Ajuntament ha redactat des de la ignorància, el menyspreu o la mala idea. Per exemple, el punt on es diu que la major part de vins posats a la venda siguen de la província de Castelló. Els licitadors poden afirmar en la seua oferta que afavoriran la presència dels cellers de Castelló i que almenys el 50% dels vins posats a la venda seran de Castelló i a l’hora de la veritat no complir-ho, o complir-ho parcialment. Això, per dues raons: la primera és que no es clarifica el significat del requisit: la meitat de les referències?, la meitat de les ampolles? la meitat de les casetes?… I què significa vi de Castelló? Tan sols la IGP (l’Associació en qüestió) pot certificar eixe extrem. Pot haver un celler de Castelló que embotelle vi de la Manxa. O un celler de la Manxa que embotelle vi de vinyes de Castelló, barrejat amb altres, etcètera. Però, siga com siga no ho sabrem, perquè, i aquesta és la segona raó, la presència del vi de Castelló no és una obligació «essencial» de l’adjudicatari i, per tant, no és motiu de d’extinció de contracte. A l’empresa adjudicatària tant li és finalment tenir o no tenir vins de Castelló. Igual que realitzar o no les activitats que tant bé li deuen haver puntuat en el projecte presentat. És igual allò que haja presentat, i si no ho compleix importa poc: amb un esforç d’interpretació de les Bases l’Ajuntament podria, com a molt, imposar una sanció d’un import simbòlic per al benefici previst per la venda de les casetes.

Els meus amics de l’Associació són uns innocents. Haurien d’haver mentit més que un gos, però encara així, la valoració econòmica la perdien. I és que a banda d’innocents són honrats i tenen el defecte de viure del seu treball, un costum molt mal vist en el nostre País. És millor, es valora més, viure del treball aliè, com l’empresa revenedora a qui se li ha adjudicat el mesó. Ella té el dret de gestió del mesó, ara revendrà l’espai a grans empreses de vi, ja podreu suposar que seran revenedors de Rioja, la Manxa o Ribera… i a guanyar diners, que per això va ser creada aquesta mercantil, legítima i lògicament.

Amb tot, una gran promoció del vi foraster, amb personal mal pagat a les barres -no pensareu que vindran els gerents i propietaris dels cellers a vendre els seus vins- i a contribuir a acabar amb els avanços que els vinaters de Castelló havien fet en la potenciació del vi de la nostra terra.

En fi, Castelló no assumeix una vegada més, el seu paper capitalí. Ser capital, és ser la casa de tots, és potenciar l’economia local, i no és ser egoista ni sobrada. És escoltar i preguntar, col·laborar i facilitar. Si Castelló no vol assumir ser capital, tampoc no passa res, per mi és perfecte que no siga capital de la província, i fins i tot fora idoni que la capitalitat es dissolguera amb la província, però haurien de començar per tornar tots els recursos que han fagocitzat a l’interior, i allà els castellonencs si es volen bufar a base de Don Simón. Nosaltres, als pobles, ens quedarem amb els nostres vins de la Terra.

Xavier Ginés Sánchez
Doctor en Sociologia. Professor del Departament de Filosofia i Sociologia de l’UJI. Agent de Desenvolupament Local de Benlloch

.